De neu, muntanyes, camins de matxos i altres resistències: Xevi Aranda
Des de les olimpíades del 1992 a Barcelona, l’interès per l’esport més enllà del futbol ha anat creixent i s'ha anat popularitzant. Des de llavors, la seva pràctica ha portat a una proliferació de gimnasos amb una nutrida oferta d’activitats diverses, a l’aparició de superfícies comercials que ofereixen tot tipus d’equipament per a tot tipus d’activitat indoor i outdoor, arribant al punt que per a molts, l'esport s'ha convertir en un estil de vida; runners, trailrunners, triatletes, ultraesportss, maratonians, terapeutes... Això ha comportat, i ho hem vist en les escletxes de desconfinament viscudes recentment, que s'han produit aglomeracions en espais naturals d'alguns punts del país, arribant a l'extrem de produir-se un repunt de rescats de persones en platges, cales, muntanyes, barrancs....
Aprofitant aquest petit parèntesi de confinament comarcal, publico la xerrada amb algú que practica, des de fa uns quants anys, esports que per a mi són autèntiques bestieses. Ens parlarà dels seus inicis, de la seva etapa al CET (Centre Excursionista Torelló) quan va formar part de l’equip promotor dels Camins dels Matxos, cursa de ressitència per valls d'Osona, de l’equilibri entre esport, oci i impacte sobre el medi, a través de la seva experiència. L'experiència d'algú, que ha fet de l'esport un estil de vida, que va guanyant adeptes en un sector creixent de la població.
Neu, muntanyes, camins de matxos i altres resitències: Xevi Aranda.
 |
| La felicitat en estat natural |
3-Sort que no et quedes aturat! I de quina edat estem parlant?
Ara en tinc 52
 |
| Curses de muntanya i de resistència... també al fred i la neu! |
Si, has de pensar que el CET està dintre de la FEEC (Federació
d’Entitats Excursionistes de Catalunya), i quan tu t’associes a un centre
excursionista ve inclosa una assegurança. Si mires totes les cobertures que
aquesta et dóna, veuràs la quantitat d’activitats que es poden arribar a fer;
Senderisme (caminades), alta muntanya (a partir d’uns 2000 metres d’alçada
alpinisme). En aquestes, a l’estiu potser pots pujar sense neu només amb unes
botes, però a l’hivern, segons les condicions i si has de fer canals,
crestes... Necessitaràs unes tècniques progressives i equipaments com piolets, grampons o cordes de seguretat...
Ara estan molt de moda les raquetes, però poden arribar a
ser perilloses, perquè molta gent pensa que no cal anar tant equipat com a
l’esquí de muntanya, però no és així. Per fer esquí de muntanya has d’anar
equipat amb un piolet, grampons, una pala, una sonda i una ARVA (Aparell de
Recerca de Víctimes d’Allaus), i una formació específica per allaus i rescats, que
és una de les formacions que ha ofert darrerament el CET, doncs has de ser
capaç de localitzar i rescatar la víctima, i preveure a ser possible, un
possible allau.
També hi ha activitats com el barranquisme, bicicleta de
muntanya... És molt variat.
5-Entre les moltes
activitats que el CET organitza, n’hi ha una de força popular, tant, que crec
que esgota les inscripcions al poc temps d’obrir-les. La Cursa dels Matxos, i em
sembla que tu hi tens quelcom a veure...
Bé, jo era membre de la junta que vora l’any 2002 vam fer la primera edició. Alguns dels membres de la junta fèiem marxes de resistència, tenint en compte el territori que tenim aquí a la Plana i que no n’hi havia organitzada cap de semblant, ens va semblar una bona idea introduir aquesta modalitat esportiva en el nostre entorn.
 |
| Quinze anys després de presentar els Matxos, encara li tremolen les cames al fer-ho |
6-Ens pots fer cinc cèntims de en què consisteix?
En aquell moment neix com una marxa de resistència i no
com una cursa. La plantegem com una activitat transversal a tothom que tingui
alguna relació amb el centre excursionista, no tant per participar-hi, sinó en
els preparatius i organització. Doncs, en un centre excursionista, com ja has
vist, hi ha activitats molt variades i cadascú s’especialitza en allò que li
agrada més i en canvi aquí intentàvem que tothom del centre s’hi impliqués
d’alguna manera ajudant durant unes hores un dia a l’any, en algun apartat de
la cursa, i crec que ho hem aconseguit bastant.
Vam començar amb només 75 persones inscrites, però la
gent de la comarca i de la Vall del Ges se l’ha anat fent seva, tant a
organitzar-la com a inscriure’s, i sumat a que també s’ha posat una mica de
moda aquest món, ara rondem els 1000 inscrits. -Mil inscrits? Si, hehe, fa tres anys vam decidir fer dues curses,
una de més curta de 21 kms, que en diem El Tastet dels Matxos, on hi ha 600
inscrits, i la més llarga que n’hi ha 400.
La més llarga, en el seu moment va donar molt de joc perquè crec que vam ser molt innovadors, doncs vam introduir 4 recorreguts en una mateixa cursa, així no t’havies d’inscriure en un recorregut prèviament. Tu t’apuntaves a la cursa, i sobre la marxa escollies si feies més quilòmetres o menys. Crec vam ser els primers dels inscrits en la Copa de Marxes de Resistència de la FEEC, en proposar aquesta modalitat.
També vam ser els primers en organitzar una marxa de resistència.
Érem gent que ens movíem en ambients de curses de
resistència, en aquells moments es començaven a organitzar des d’Aigüestortes els
Carros de Foc, com la cançó de Vangelis, que era una cursa de muntanya que et
donaven 24 hores per unir els refugis de muntanya del Parc. Era un nom amb
caràcter i acompanyada de la cançó a l’arribada, li dóna una certa èpica al fet
d’acabar una cursa d’aquestes. Després al Cadí, en van fer una que es deia Els
Cavalls del Vent, que són aquestes banderoles d’oracions tibetanes, i també és
un nom ben parit. I pensàvem que havíem de donar-li un nom amb personalitat,
perquè La Volta a la Vall del Ges... Molt nyonya... Aquí darrera de Vidrà hi ha
el Salt de Sallent que va a parar a la Vall d’en Bas, per sota d’aquell salt hi
ha un camí que en diuen el Camí dels Matxos, el matxo és una bèstia d’abast, de
càrrega,;unes mules que es feien servir per anar a buscar carbonet, doncs aquí
darrera Bellmunt hi ha moltes places carboneres, i clar, allò s’havia de baixar
als pobles. I mira, ens va agradar el nom, i com que els matxos anaven a bosc i
és un camí de la zona, malgrat la cursa no hi passa, ens ho vam fer venir bé
per justificar-lo per la cursa.
És cert que molta gent s’ho ha agafat com si fos això,
una cursa per a matxotes, i de fet posem la cançó del Macho Man dels Village Pepole a la sortida, i un any la samarreta
era de color rosa... Però ja és una mica això, i és que és un nom que dóna molt
de joc.
També ens havien dit que el nom era una mica masclista, i
els vam proposar de canviar-lo, doncs baixant de Cabrera hi ha el Puig de les
Eugasses i podríem afegir-les, Pels Camins del Matxos i les Eugasses, però no
va prosperar.
Buscàvem un nom amb caràcter i crec que ha quallat força.
 |
| Un "matxo man" i tres "matxos" de la Village People |
8-Parlem però dels teus inicis. Quan vas començar a practicar algun esport amb regularitat? Qui o què t’hi incita? Perquè tu ets d’una generació que va fer la EGB i aquesta és anterior al Decathlón i els Jocs Olímpics, oi? Un moment en que es popularitza l’esport.
Jo no havia fet mai esport, havia jugat una vegada a
futbol perquè havíem de ser onze, però bah! I això que el meu pare estava ficat
a la junta del Montserratí (el Club Atlètic Montserratí, és un desaparegut club de futbol del barri de Montserrat de Torelló), però a mi no m’agradava, no volia... El meu pare
era barber, i un dia va venir un client que portava un gimnàs del barri i li
va proposar al meu pare que hi anés a fer karate. I hi vaig anar, i em va
agradar molt! Tenia 14 anys, que és un moment en que et desenvolupes
físicament, i vaig veure que em donava molt bona base física, elasticitat,
coordinació, força i també tenia una component tècnica. Era un esport
individual, que això sempre m’ha agradat més que no pas l’esport en equip, sempre
n’he fugit una mica perquè no m’acaba d’agradar. I concretament a la muntanya, uns
tiets de la Isabel, la meva dona, m’hi portaven a passejar i allò m’agradava,
però en l’entorn que jo em movia no hi havia interès, no m’ho proporcionava. El centre excursionista no estava funcionant, ni hi havia les eines que hi ha
ara. Ara tens un gps, et descarregues la ruta i ja està. I a partir d’aquí ja
em vaig aficionar a fer esports de muntanya, marxes de resistència, triatló de
llarga distància, maratons d’asfalt... -I
altres bestieses per l’estil. -No, no són bestieses, són objectius que et
marques que després et serveixen per altres curses i esports, i per la vida
mateix, amb la diferència que si en una cursa no pots acabar o et trobes
malament, afluixes o pares i ja està. Si que és cert que en alguna d’aquestes
curses llargues pateixes, perquè t’enxampa una nit enmig d’una muntanya plovent
o nevant, amb fred i vent, són les 4 del matí i estàs cansat, portes un pilot
d’hores i penses “ets un gilipolles, que
coi cardes aquí quan podries estar a casa tranquil·lament, calent al llit? I
t’imagines a la dona i a la mossa estirades al seus llits i dormint”...Qui faci
aquests esports i no hagi passat per aquí, jo crec que menteix. Quan ho passes
realment bé, és quan han passat dos o tres dies i ho veus amb perspectiva,
doncs et queda aquella satisfacció d’haver superat les condicions adverses tant
físiques com mentals de tantes hores, i això també et pot servir a la vida,
perquè en els mals moments, de vegades, si saps aguantar, saps que potser més
tard la cosa millorarà i t’acabaràs refent, crec que aquest esport ajuda molt
en aquest aspecte. I com et deia abans, amb l’avantatge que en una cursa, si no
pots abandones i en la vida, abandonar no és una opció.
 |
El preguntador, fins fa poc no sabia què
era un matxo... Ara que ho sap, reafirma que és una
altra bestiesa |
9-Fins fa uns
anys, els esports de muntanya (i molts d’altres) eren poc coneguts pel gran
públic, i hi havia molts pocs comerços i molt especialitzats on comprar
indumentària per practicar-los, i a preus no a l’abast de tothom, però tot això
canvia amb la “democratització” de l’esport; preus baixos a grans superfícies i webs, accés a rutes o espais d’interès natural a través d’Internet... faciliten l’accés
a la muntanya, fins al punt que avui hi ha zones que freguen el col·lapse, o que
cal enviar helicòpters a rescatar perduts i accidentats. Quin balanç en fas tu
d’aquests canvis en el món de l’esport de muntanya?
Si que es cert que s’ha posat molt de moda l’esport a
muntanya, però lo de la massificació és només en punts concrets. El territori és
molt extens com per saturar-lo, però hi ha llocs que s’han fet famosos com
el Perdaforca, l’Aneto, el Puigmal... però si surts d’aquí no n’hi ha tanta. La
massificació és molt puntual i en llocs molt concrets.
I pel que fa als canvis viscuts en l’esport de muntanya,
veig que, com totes les modes, s’ha anat especialitzant. Vivim en una societat
que incita al consum; jo recordo començar amb unes bambes i unes botes, ara
tinc tres parells de bambes, tres parells de botes... Et vas especialitzant. I
també s’ha ampliat la tipologia de gent que trobes. Gent que va només a
caminar, gent que va a passar el dia, gent que surt a córrer,i gent que surt a córrer més ràpid i en menys
temps i que ja es vesteixen de pros perquè
ja tenen aquest neguit de "si porto roba que pesi menys, més lleugera, faré
menys temps..." I bé, jo crec que això, la part més mediàtica ens hi està
portant.
Però com a societat funcionem molt per imitació. Posaré
un exemple: quan nosaltres començàvem a caminar per la muntanya, anaves pel
Pirineu francès i ja veies que anaven tots vestits d’una manera diferent, tots
portaven alguna cosa del Decathlón, era una roba més còmode, tècnica i lleugera, en canvi nosaltres anàvem amb samarreta de cotó i alguns inclús amb texans.
Molta influència ens ve de fora, llavors anàvem endarrerits i encara ara hi
anem. Tinc molt present l’Ultra Trail del Montblanc que passa per França,
Itàlia i Suissa, on a les 4 de la matinada passes per un poble, i està tot el
poble animant-te, il·luminant el camí, etc, aquí en canvi, just trobes les dues
persones del punt d’avituallament amb el frontal i llestos. Culturalment ho
vivim molt diferent.
 |
L’esport de muntanya ha evolucionat fins al punt, que avui són imprescindibles uns mínims d'equipació per practicar-lo. |
10-Perque creus
que passa això de la massificació en llocs puntuals?
No ho sé del cert, però en alguns casos, crec que és per
seguretat. Si tu vas a un lloc on saps que hi va molta gent, és perquè dona la
sensació de que és més segur i potser estarà millor senyalitzat. Jo mateix a
l’hivern, si haig d’anar sol a algun lloc, vaig a rutes on sé que trobaré gent
perquè sempre trobaré algú o altre que em fotrà un cop de mà si tinc problemes.
Però no tinc el criteri per saber perquè uns llocs es
tornen més famosos que altres.
11-Hi ha municipis, on ramaders i veïns es queixen del pas d’una cursa de muntanya, per que genera col·lapses i desperfectes en camins i carreteres; residus, soroll, cotxes mal aparcats interrompent accessos, per destrossa en alguns camps... Creus que per això no va la gent dels pobles a animar? Com creus que es pot millorar la convivència entre aquestes activitats? Creus que Catalunya viu un sobre excés de curses i trails? (Pregunta un pel fora de lloc per l’actual situació de restricció d’actes socials, però suposem que es tornarà a reiniciar el tema).
Bé, aquí cal deixar dit i clar, que la major part del territori de Catalunya és propietat privada, per tant, qualsevol cursa que organitzes, passes per casa d’algú i d’això n’has de ser conscient. Quan sortim a caminar pel bosc o a la muntanya, hem de ser conscients que segurament estem a la propietat d’algú, i aquest propietari no té perquè habilitar res per a curses o excursions. Amb el temps, nosaltres n’hem anant aprenent i ara ja contactem amb tots els propietaris per on passa la cursa, i aquell dia ells ja ens transmeten que els molesta o els pot provocar més inconvenient. De vegades hem canviat algun recorregut perquè el propietari ens desaconsellava aquell tram o dia, però normalment, si tu avises amb temps, no solen posar traves perquè saben que és un dia o dos l’any que tindran sarau en aquell punt.
El
problema el tenim potser més amb la gent que s’entrena, perquè passen per
tancats i de vegades se’n deixen algun d’obert, s’escapa una vaca i ja tens
l’enrenou organitzat. També passa que de vegades la gent entrena per un camí
que no existeix, però com que és més còmode hi passa, llavors ho penja a la
xarxa, va un altre, es descarrega el track, i al final acabes fent un camí on
no n’hi havia, per això alguns propietaris no volen deixar passar en alguns
trams, per no obrir camins on no n’hi ha.
Després tens el cas del Puigsacalm, on hi ha passen 25 curses, clar, el propietari d’allò n’està fins els ous, i si a sobre, com és el cas, algun organitzador no l’avisa, doncs s’emprenya una mica amb tots.
 |
| "Quan sortim a muntanya, hem de tenir en compte que el 90% del territori és propietat privada" |
12-Tenint en
compte que tota persona que fa esport en un moment o altre es lesiona, tu creus
que fer esport és bò?
Depèn, hem de diferenciar si una lesió és per
sobrecàrrega o és per accident. Si tu fas esport a l’aire lliure, ets propens a
patir algun tipus d’accident del tipus rebrincades, rascades, caigudes... Però
és un risc que assumeixes sempre,
per això els centres excursionistes ofereixen una assegurança. Després
hi ha un altre tipus de lesions, que són les sobrecàrregues per sobreesforços i
aquí estem a les beceroles. Jo crec que la gent s’acaba lesionant, no perquè
l’esport sigui dolent, si no perquè n’abusa o perquè aplica una mala tècnica.
Hi ha una anècdota de la fisioterapeuta on vaig, que li vaig
dir: -Després de la Cursa dels Matxos deus tenir una feinada de cal ample, no?
I ella em va dir: -Que va! En tinc més les tres setmanes anteriors per les
sobrecàrregues i sobreesforços durant els entrenaments! La gent vol entrenar tant,
que s’acaben fent mal.
Després d’una cursa o d’un esforç llarg, segur que acabes
cansat o un pel adolorit, però és normal i això no implica estar necessàriament
lesionat.
13-Va, ja he donat
prou canya a l’esport i els esportistes, però és evident que aquesta activitat
ha propiciat tota una petita indústria que dóna vida a molta gent; negocis de
venda i lloguer d’equips, guies de muntanya i organitzadors d’events,
fisioterapeutes i nutricionistes, turisme i restauració... Què és per tu el més
positiu de tot això, i cap a on creus que evoluciona aquest sector?
Només et diré que vam rebre un informe de la Diputació de
Barcelona, que diu que l’impacte econòmic dels Camins del Matxos a Torelló és
de 60.000€, sense comptar les inscripcions ni res, eh?! De gent que pernocta,
menja o compra equipació, no ho sé exactament.
I això és una xifra baixa, perquè només el 30% dels
participants són de fora de la comarca, llavors hi ha poca pernoctació, però
per exemple a l'Ultra Trail del Montblanc, que és una cursa de 2500 persones i la
immensa majoria s’han de quedar a dormir. Els números canvien.
La gent en oci es gasta diners. Tu pots no anar a cine o
a teatre, però en canvi gastar-te els diners en inscripcions, equipaments o
activitats i serveis relacionats amb la muntanya, però també és un forma
d’oci.
 |
| Esquis, raquetes, bicicletes...El tema és no parar. Aquí a Sant Quirze de Colera a l'Alt Empordà |
14-Tornant als Matxos, i com abans deies, és una manera de donar a conèixer el territori i els seus atractius paisatgístics, naturals i gastronòmics. De fet, hi ha un sector creixent de població que aprofita vacances per anar a fer curses i conèixer llocs. Tinc entès que tu has conegut algunes ciutats corrent... I no pocs quilòmetres!
Si, és l’excusa per anar a fer un viatge amb la família.
I ara darrerament havíem agafat una mica el rotllo aquest. Fa dos anys vam anar
a Praga, l’any passat a Helsinki. Però després hem anat a la zona del Delta de
l’Ebre i l’Ampolla a fer triatlons, a l’Empordà a les Illes Medes...
15-En l’apartat Orígens
i Altres Edicions de la web del Matxos s’hi diu: “El gran objectiu era i
continua essent mostrar els nostres racons de gran riquesa natural i
paisatgística a gent de dins i fora de les nostres contrades”. Creus que s’ha
de fomentar més el turisme a la Vall del Ges?
Aquí reconvertir-nos al turisme... No crec que tingui
prou atractiu, ja n’hi ha, eh! Però no sé si justifica com per que hi hagi molt
moviment. Estem en una zona, que amb mitja hora més de cotxe estàs al Pirineu,
i això pesa. Igual m’equivoco, però aquí a La Vall del Ges, les zones
d’autocaravanes que hi ha, no estan a tope. No veig un turisme de més de dos o
tres dies, i si que veig la necessitat de donar a conèixer el territori, doncs
així potser desmassifiquem llocs com el Puigsacalm o Cabrera.
16-La pregunta de
les desgràcies sol ser la 13, però després de les reedicions m'ha quedat en la 16. Ens en pots explicar alguna perquè riguem una estona?
Una vegada amb un amic que també li agraden les marxes de
resistència, estàvem preparant l’Ultra Trail del Montblanc (França, Itàlia i Suïssa),
que són 165 kms, 10.000m de desnivell acumulat... És un repte amb cara i ulls,
i és de les primeres curses que havíem anat que et demanen un material mínim
obligatori: Gorro, guants, paravents, manta tèrmica, xiulet i quelcom molt
curiós, una vena adhesiva d’1’5 metres. 1 litre d’aigua, alguna cosa de
menjar... I mentre fèiem els entrenaments per fer-la, ens vam preparar una
motxilla equipada, tot i que pensàvem que era una xorrada, perquè la meitat de
coses no les faríem servir per a res. Entrenàvem aquí entre el Puigsacalm i el
Pic de l’Àliga, jo no sóc gaire alt, però el company em treu 15 centímetres, i
en aquestes que vam creuar per un camí amb un arbre que havia caigut i l’havien
serrat. Jo el vaig poder esquivar, però el company es va fer un tall al cap, i
com que a sobre és cap pelat... sortia força sang i no parava. Per sort portàvem la motxilla equipada, vam fer servir el gua i la cinta per tapar el
tall i poder aguantar sense problemes fins que vam poder arribar a un CAP a que
el miressin. Causava impressió veure’l amb la cinta lligada entre la mandíbula
i el cap i els dits de guà penjant-li amb la sang...
 |
| Turisme esportiu urbà, de quan se'n podia fer. Aquí a l'arribada de la Marató de Helsinki |
17-Per a molts és
un fet desgraciat, que alguns espais naturals com la Riera de Merlès, els 7
Gorgs de Campdevànol o inclús recentment La Foradada a Cantonigròs, els
ajuntaments estiguin prenent mesures reguladores, com cobrar per accedir-hi.
Que en penses d’això? Creus que és una bona solució per regular i mantenir els
espais nets i protegits?
Per mi no és tant un problema de quantitat o massificació
si no de civisme, perquè hi ha gent que s’hi banya, hi menja, ho embruta, posa
música... Clar, partim de que tothom té el dret a visitar-ho i gaudir del
lleure, no ho pots prohibir, però pots posar mesures disuassòries com no
facilitar-ne l’accés. Si tu has de caminar 1 hora i no t’agrada caminar, potser
no hi vas. A mi se m’escapa aquest tema, perquè jo ja miro d’anar a llocs on no
hi ha gent, hahaha.
18-L’esport no és
només una pràctica que diuen que fa bé al cos, si no que molts afirmen que en
fa a la ment, hi ha molta literatura al respecte. Però com ha viscut un
corredor com tu tres mesos de confinament?
La part física bé, perquè a casa hi ha espai i hem pogut
practicar bicicleta amb rodet, el·líptica, TRX... I he intentat establir una
rutina que m’anés bé, doncs jo teletreballava.
19-En que penses
quan corres? Has arreglat alguna parcel·la de món corrent o esquiant?
En tot i en res! Hahaha! De vegades pel tipus de feina que tinc, si que li he donat la volta a algun tema que m’empantanegava i m’ha ajudat a veure’l de diferent manera i encarar-lo millor. Però de vegades no tens temps de pensar, i de vegades només estàs pendent de que s’acabi el minut que tu has programat que correràs més fort o estàs més centrat en sensacions teves, en les tècniques. De fet, a la feina ens van fer un curs de Mindfulness i ens van recalcar molt la idea de viure el moment. M’explico, si tu estàs menjant, no pensis en que faràs després, centra’t en el que menges, en l’olor, el sabor, el color... Si vas en cotxe a la feina, centra’t en el camí, no pensis en quin correu respondré. És molt de dir, ara sóc aquí i gaudeixo del present. Després em vaig adonar que en moltes coses ja ho feia, però clar, li poses aquest nom i sembla que encara sigui més guai el que fas. Hahaha!
 |
| A ell no li he preguntat, però us ho pregunto a vosaltres. Passarieu una quarentena confinats en un lloc així? |
20-De tot lo corregut fins ara, quin és dels llocs que en guardes millor record o no et canses d’anar?
Jo no em canso d’anar a Chamonix (França). Crec que hi he
estat 12 o 13 vegades ja. I he anat per anar a pujar el Montblanc, per anar a
fer esquí de muntanya, per baixar esquiant La Vall Blanca. Amb la família hi
hem anat dos estius a caminar; una vegada vam anar a fer la travessa de
Chamonix a Zermatt (França-Suissa) 5 ó 6 dies d’esquí de muntanya passant per
refugis.
És que és un lloc espectacular, allà on està ubicat és
espectacular i dóna molt de joc.
21-Segur que deus
tenir en el tinter alguna llista de pendents...
Així de resistència al País Basc per exemple, o anar als
Dolomites a fer la Sella Ronda, que dones la volta a les muntanyes fent esquí
encadenant refugis, hotels, albergs...
També m’ha quedat pendent, perquè vam trobar mal temps
quan hi vam anar, fer els Alps austríacs, i alguna estona també s’haurà d’anar
a descobrir Noruega...
(Aquí l'entrevistador, amb aprovació de la familia de l'entrevistat, li senyala uns quadres que té penjat darrere seu en el moment dela conversa)
I bé, si, aquí al menjador de casa hi tinc dos quadres
penjats de les Torres del Paine a la Patagonia xilena, que alguna estona o
altre també s’hi haurà d’anar.
22-Després d’una
cursa, tinc entès que es posa molt bé un plat de pasta o una pizza. Recordes
quin és el lloc i el plat que més has gaudit després d’un esforç?
Pensa que normalment, després d’una cursa de resistència
acabes tant tard i tant cansat que no tens gaire temps ni gana, i només et
queda el que hi hagi a l’avituallament o tu portis al cotxe. Tampoc tinc massa
bona memòria per aquestes coses. Així en concret no te’n sabria dir cap, però
en general, després de les mitges maratons a les zones de costa, abans sempre encarreguem
un arròs. Després de la travessa Chamonix-Zermatt, acabar menjant una fondue és
tot un premi. I també recordo que després de la Marató de Helsinki, feien una
barbacoa amb verdures, salmó i crec que carn de ren que em va agradar molt!
 |
| "Es tracta de viure el que fas en aquell moment, de ser present en el present" |
23-Arribem a la
meta, la 23, una mitja marató seria, oi? Ens hem deixat res pel camí, algun
missatge del que en vulguis deixar constància?
He intentat transmetre que fer esport m’agrada molt, però
que el fet de posar-te un dorsal és més circumstancial a vegades, perquè no
acaba sent l’objectiu. Dit d’una altra manera, no és le fet de posar-se un
dorsal l’objectiu, si no la preparació prèvia que has hagut de fer per arribar
a posar-te’l.
Amb això vull dir també, que lo important no és acabar
una cursa com sigui. Jo he arribat a 200 metres del cim del Montblanc, no
trobar-me bé o fer mal temps i tornar cap avall i ja està. Cal reflexionar si
val la pena arriscar la salut per una foto a Instagram.
Per seguir caminant, corrent o esquiant amb ell:
Blogger: http://xavieraranda.blogspot.com/
L’entrevista fou feta i enregistrada a casa de l’entrevistat, on vaig ser convidat a dinar un arròs amb gambes, muscles i petxines, cuinat per la Isabel Romero, el dia 11 d’agost.
En el dinar ens hi van acompanyar la Isabel i la Julia. Les fotografies són extretes dels perfils de les xarxes
socials d'en Xevi.
Salut i camins , a tots i a totes que puguen i vulguen fer com en Xevi . DAVID .
ResponElimina