De la docència a la direcció d'un museu: Gerard Verdaguer

Hi ha persones que tenen una idea i la saben transformar en projecte, i un cop tenen el projecte, li saben donar forma fins a convertir-lo en realitat.

Cal ser d’una pasta especial per embarcar-se en aquestes empreses? No ho sé, però el que és segur i he vist, és que per crear un museu, a part d’un objectiu clar i molt de coneixement, cal tenir molta paciència, perseverança i no defallir. I si el vols mantenir viu i fer-lo atractiu, cal una dosi extra de passió i creativitat. Diuen que això s’aconsegueix quan t’agrada el que fas, i això és el que se li nota al Gerard Verdaguer quan hi parles, promotor i director del Museu de la Torneria de la Vall del Ges a Torelló.

1-De professor de batxillerat a director de museu. Una trajectòria meditada o fruit de la casualitat?

Primer de tot, precisar que vaig ser professor de primària i de secundària en una escola concertada de Barcelona, el Col·legi Stel·la, durant vint-i-un anys (des de 1985 fins a 2007). Feia classes des de 5è d’EGB (ara seria 5è de Primària) fins a 2n de BUP (ara seria 4t d’ESO). Vaig diplomar-me en Magisteri (Escola Universitària Balmes) i llicenciat en Geografia i Història des de 1990. Des de 1985, he estudiat el tema de la torneria de fusta i banya de la Vall del Ges. El primer estudi que vaig fer era un projecte museogràfic de Museu de la Torneria. Vaig guanyar una Borsa d’Estudi de l’Ajuntament de Torelló. Des de 1985 he anat fent diversos estudis i recerques. Als anys noranta, crec que era l’any 1995, es va parlar seriosament de fer un Museu de la Torneria. Als estius em vaig dedicar a treballar la proposta i vàrem aconseguir engegar el projecte. Així doncs, des de 1995 fins al 2007, vaig treballar de mestre a Barcelona i durant els estius i caps de setmana, coordinava el projecte del futur Museu de la Torneria.

Pensa que no teníem res: ni edifici, ni objectes... S’havia de començar de zero. Recordo que el primer magatzem d’objectes fou als baixos de la Cooperativa. Després ja vam aconseguir la fàbrica Vidal... O sigui, m’agradava molt fer de mestre i Barcelona, però el Museu de la Torneria i Torelló encara m’agradaven més.

2-Trobes a faltar res de l’etapa de professor?

Sobretot la vida a Barcelona. L’oferta cultural de la ciutat i la vida al barri de Gràcia, conèixer molta més gent... De la feina, també tinc molt bons records i molts amics. De l’escola, dels alumnes, tinc records bons i no tan bons. Pensa que feia un munt d’hores, portava el control dels menjadors, feia classes particulars... quedava esgotat. Tinc contacte encara ara amb alguns exalumnes (aquest mes de juny havien de venir a visitar el museu, però...). Tinc records d’alguns dels elements de l’escola que no oblidaré mai. Per una banda, hi ha molts moments gratificants i, per l’altra, hi ha moments durs com el cas del naufragi de la barca Oca a l’estany de Banyoles l’any 1998; el nen que portes a urgències; un que amenaçava de tirar-se per una finestra en unes colònies a la Garrotxa, la mare de l’alumna que no vol menjar i que et vol denunciar perquè li has fet menjar el tall de llom amb una mica d’aigua que la mateixa nena ha vessat al plat...; el traficant de drogues que fa permanentment la guitza a les classes. Hi ha moments de tot. Pensa que fer classe amb 30 o 40 alumnes cada dia és dur: si tu no estàs fi, se’t mengen. Has de tenir-los sempre motivats i has de guanyar-te la seva confiança i respecte. Jo no sóc gens autoritari i en una escola amb alumnes de casa bona, alguns es creien qui sap què eren. La coordinadora em deia, a vegades:  - Aquests són de la pata del Cid !; volent dir que eren molt estirats. 

Mitja vida dedicada a la fusta tornejada

3-Apassionat de la història, sobretot de la local. Te n’interessa de cap altra de zona geogràfica?

Bé, a mi m’agrada la geografia i la història i moltes altres coses. M’agrada conèixer coses; sóc curiós de mena. Per exemple: la Guerra Civil (1936-1939) m’interessa; la història de la música popular m’agrada; la geografia del món; la vegetació (sobretot els arbres); la literatura...    

4-De quan i on creus que et ve aquesta passió per la història? I per la història de La Vall del Ges?

Tard, massa tard. Vaig fer BUP al Jaume Callís de Vic i vaig fer l’opció de ciències tot i que la Sra. María Manso em deia: - ¡Verdaguer, tu eres de letras! (no vaig aconseguir aprendre’m ni la segona declinació de llatí perquè la profe era un desastre i jo un penques). A COU vaig fer geologia i, amb uns quants amics volíem cursar la llicenciatura. Ells la van fer, jo no. Jo em vaig decidir per fer de mestre i per estudiar a Vic. No tenia els recursos econòmics per mantenir-me a Barcelona (m’havia de pagar jo la carrera; no com ara). Vaig trobar feina fent cadires de fusta a Sant Pere totes les tardes i els estius. Amb els diners guanyats em podia pagar els estudis a Vic. Un cop matriculat a l’Escola Universitària, vaig conèixer uns quants professors molt bons: en Quim Albareda d’història moderna i contemporània, l’Imma Ollich d’història antiga i medieval, la Sumpta Vila de geografia... I em va agradar. A segon de magisteri vaig escollir especialitat de Ciències Socials. O sigui, als divuit anys em vaig decantar cap a la història.

5-Quina és l’etapa històrica global que més t’interessa i per què?

Actualment la història contemporània perquè les fonts que puc consultar són moltes. La mateixa feina que faig al museu implica fer recerca, sobretot a partir del segle XIX.

6-Museu de la Torneria de la Vall del Ges a Torelló, un projecte que comença el 1995 i del qual ja en formes part de l’equip promotor (m’equivoco?), han passat quinze anys, quina valoració en fas?

Hi ha hagut moltes etapes i records de tota mena. Em quedo amb què, al final, hem arribat a bon port i que encara hi ha molt camí per recórrer. Crec que el resultat és bo (sempre pot millorar-se)  i cal continuar lluitant per un espai de memòria on tingui cabuda un ampli ventall de propostes culturals i, evidentment, per reivindicar els més desfavorits de la societat.  

En una de les moltes visites guiades que organitza el museu

 7-El de la Torneria, forma part de la xarxa de museus tecnològics i industrials de Catalunya. Quin paper han de tenir els museus d’aquesta tipologia en general i el de la Torneria en particular en el moment actual i futur? De quina manera poden donar servei a la societat?

El sistema del mNACTEC pretén explicar el procés industrial a partir dels diferents sectors econòmics i productius. S’hi analitzen els avenços tecnològics, s’expliquen els canvis socials que es generen amb la industrialització... Vindria a ser un mirall on els visitants de més edat veuen una interpretació del que han viscut i, per als més petits, com era la vida fabril en uns temps que per ells semblen llunyans, però que, en realitat no ho són tant.

Els museus actuals no només conserven i interpreten uns materials i uns discursos en una exposició permanent. Els actes complementaris com les conferències, les exposicions temporals, la recerca d’història oral, etc., són aportacions que cal tenir molt presents. Per exemple: l’exposició dels bombardejos del 39, l’aiguat del 40, el recull d’entrevistes de la gent gran, concerts, conferències, etc. El museu ha de ser un arxiu de la memòria i un espai obert de debat. La interrelació amb les entitats també permet vehicular necessitats i inquietuds de la gent de l’entorn. Crec sincerament que podríem viure sense museu, però ens empobriríem un xic culturalment.     

8-Creus que el missatge que es vol transmetre des del museu arriba bé a tots els racons de la societat? Creus que des de les administracions s’estan fent bé les coses? Què falta?

Hi ha franges d’edat que encara no han posat mai els peus al museu. Això em fa reflexionar. Ara tenim un públic adult o escolar. Cal trobar propostes que atreguin el públic de 16 a 40 anys; cal millorar la difusió, cal potenciar l’equip de gestió. Jo sempre parlo d’un equip mínim i d’un pressupost assumible. Ara encara no estem en aquest punt. Fins al 2020 només hi havia 0,8 persones treballant i un magnífic equip de voluntaris. Les administracions són complexes. Generalitat i Diputació són els llocs on podem trobar els recursos econòmics i no sempre és fàcil. Recordo una visita amb un director general que ens va dir: -On aneu amb aquest nom? Ens va convidar a tancar l’equipament. Al Museu de la torneria hem tingut molt bona acollida a Diputació; sense els seus recursos no hauríem inaugurat mai. De Generalitat només diré que el Sistema mNACTEC ens va acollir i sempre ens ha donat suport. Dels diferents ajuntaments que hi ha hagut a Torelló i a la Vall del Ges des de 1995 fins ara hi ha de tot; bons i mals moments. He de dir que l’any 1995, quan vàrem començar, a Torelló hi va haver consens. Aquest consens s’ha mantingut bastant bé durant tots aquests anys. Tots els alcaldes hi han cregut més o menys. El problema principal ha estat el de trobar els recursos econòmics per fer un projecte ambiciós com aquest. Hi ha hagut moments en què el museu va penjar d’un fil molt prim. Sempre acaba sent un problema de prioritats i, ja se sap, la cultura no sol anar al capdavant. 

Content com un nen amb les bitlles Guinovart i el torner Joan Noguera

9-Noves tecnologies de la comunicació, robòtica, digitalització de l’economia, l’Internet de les coses... Com afecta o afectarà tot això als museus? Poden ser bons aliats o poden tenir efectes adversos?

Ens agradi o no, la tecnologia hi és. Girar-se d’esquena a la revolució tecnològica no té cap sentit. Ara, per exemple, estic treballant des de casa i estic parlant amb més de trenta persones alhora que es connecten des de llocs llunyans. Internet i el mòbil són els dos “invents” més impactants perquè han incidit en les nostres vides de manera profunda. Hi ha joves que no miren mai la televisió; qui ho havia de dir! Hi ha nens i nenes que juguen amb els seus amics des d’un punt d’accés a internet, una pantalla, càmera, micròfon... No els cal trobar-se en un lloc. Aquesta revolució ja s’aplica als museus. Els que tenen més recursos els apliquen per fer més atractius els seus equipaments.  Potser acabarem veient els museus en directe des del sofà de casa, sense haver de moure gairebé ni un dit. I no es va més de pressa perquè encara pesa molt el registre de visitants en persona i el pagament d’entrades.  

 

10-De tota la feina feta al museu fins ara, de quina et sents més orgullós?

Hi ha moltes accions que recordo com a gratificants: trobar els torns de peu de Ca la Letícia, evitar que un copiador de cartes de 1928 acabés a les escombraries, rescatar la maquinària de cal Fideuer l’any 2008, formar l’equip de voluntaris...

Les màquines de fer pasta de Cal Fideuer

 11-Dels projectes futurs que té el museu, quin és el que t’engresca més?

Ara mateix tinc molts fronts oberts. Per exemple, aconseguir restaurar la col·lecció de peces Vila Soldevila, realment excepcional o aconseguir la recuperació de la Torre Vidal i donar-li un ús (auditori i ateneu-arxiu).

12-En un museu com aquest, quin procés passa una peça fins que s’exposa? Com es troba? Com es decideix si és apta o no? Hi ha alguna “Gioconda”?

Hi ha moltes peces, eines, màquines... que són seriades; n’hi ha moltes. Els torners solien fer tirades llargues. La selecció de peces que exposes ve condicionada pel que tens en el moment de fer la museografia. A vegades trobes una peça única; llavors saps que s’ha d’exposar sí o sí. Per exemple, el balustre de l’escala del cor de l’església de sant Feliu, que és del segle XVII. O el torn de peu o de ballesta. Quan vam començar a fer la recerca, aquesta peça era imprescindible. Per sort, a la Torneria Canadell, ca la Letícia (Tícia), vam trobar els capçals originals que, com a mínim, són del segle XIX.

Un detall curiós, a vegades ve algun descendent d’una torneria de la Vall del Ges i em diu que no hi ha cap objecte de casa seva. La resposta sol ser: - És que no hem trobat res. Si ens portes algun objecte representatiu, en podrem parlar...

Interior de la Torre Vidal, futur ateneu/arxiu/auditori?

13-Del que has fet fins ara, segur que hi ha algun projecte que et genera frustració perquè no ha acabat de rutllar com pensaves o perquè no ha tingut prou reconeixement?

El primer projecte museogràfic (2005-2007) va ser frustrant. Ho teníem gairebé tot: els diners i el dissenyador d’alt standing... El dissenyador en qüestió va estar tot un any enredant-me perquè tenia molta feina i no podia acabar el projecte a temps. Va arribar la crisi, la Generalitat va incoar l’expedient i... es varen perdre els diners de la subvenció. La setmana que l’alcalde va haver d’acomiadar el dissenyador gairebé no vaig poder dormir. Per sort, després de molta lluita i constància, vam poder redreçar la situació.

14-Moltes escoles visiten el museu, i la canalla té un punt de vista i de reflexió diferent de com ho fan els adults, sovint sorprenent. Podries dir-nos alguns comentaris, preguntes o anècdotes que t’hagin sorprès? I per part dels adults segur que també n’hi alguna...

Em venen a la memòria dos moments: Un grup de petitons (entre 4 i 6 anys) va fer la visita. L’avi li va preguntar al nét què li havia agradat més. Resposta: -El forat que hi ha a l’entrada (es referia a l’espai de les calderes). Jo pensava que li diria la girafa o els trompitxols... No, era el forat. L’altra: Alguns grups d’avis coneixen bé el món de la filatura, sobretot dones. Una vegada una dona es va emocionar en reviure la seva vida a la fàbrica. Van acabar tots aplaudint. Va ser molt emocionant.

L'etapa docent facilita la feina i fa més atractives les visites

15-Si una persona visita el museu, què s’hi trobarà? Com està estructurat? Exposicions permanents, temporals...

L’exposició permanent es pot visitar per lliure o amb visita guiada. Com diu el seu nom, en principi sempre és la mateixa exposició. Comencem amb els elements de la fàbrica: calderes, xemeneia, muntacàrregues... Després entrem a dins: l’espai natura (arbres i arbustos i la seva explotació); la torneria artesanal (abans de la industrialització) amb la torneria de banya. Llavors arribem a la “modernització” o mecanització (expliquem i engeguem l’embarrat). Aquí fem una petita pausa on expliquem la gran diversitat de producte que sortia de les torneries de la vall, i un audiovisual de deu minuts.

Acabada la petita pausa, arrenquem el tram final: la torneria industrial (les grans torneries mecàniques del segle XX). Aquí expliquem bàsicament les torneries Vidal i Pujol (a) Torreta. Com a curiositat: les màquines d’aquesta secció són de can Torreta i l’edifici és el de can Vidal, totes dues torneries ocupaven la meitat dels torners de la Vall del Ges als anys trenta del segle XX.

També tenim el fons museïtzat de la VITRI. És una visita a part, a la primera planta de la fàbrica. Hi expliquem l’embotició dels metalls i la importància que ha tingut a Torelló.

També tenim la sala d’exposicions gran (gestionada des de l’Escola d’Arts Plàstiques) i la sala petita. Intentem programar entre dues i quatre exposicions temporals cada any de temes diversos.

Finalment, també muntem taller per a grups escolars. Generalment l’oferta educativa està vinculada al joc: baldufes, bèlit, bitlles, etc.

16-En una entrevista anterior, entrevistàvem l’Elisabet Soldevila, i ens recomanava visitar el museu un dilluns o un dimecres, perquè hi ha els voluntaris. Qui són i què fan aquests voluntaris?

Aquest grup es va formar pels volts de 2013. Una dotzena d’avis que acumulen l’experiència i l’ofici après (mecànic, torner, electricista...). Aquest grup va ser essencial per poder recuperar gairebé totes les màquines del museu (les van fer funcionar totes!). Ara recordo amb nostàlgia el moment en què vam muntar l’embarrat. Fèiem una patxoca increïble. Teníem el taller de restauració al mateix lloc que l’exposició. No et pots ni imaginar com quedava el taller quan acabàvem la jornada dels dilluns o dels dimecres. 

Els voluntaris del museu, en Gerard i novament, la Girafa de Torelló

17-De les activitats i actes que organitza el museu, quines són les que tenen més bona resposta per part del públic? Per què hi ha actes que sovint s’omplen, i ràpid?

Hi ha exposicions que triomfen. Per exemple, l’exposició de fotos de Josep Arboix que en tres dies va superar els 500 visitants. L’exposició del punt de creu, més de mil persones en tres setmanes. O la dels bombardejos, unes dues-centes persones el dia de la inauguració. O la presentació del còmic de l’Arnau Solà on no hi cabia ni una agulla. O la xerrada sobre Conanglell que no sé com es veia des de l’última fila, però 120 persones són moltes i en són moltes si, a més, no tens micro).

18-Has manifestat interès per moltes altres disciplines artístiques, culturals i naturalístiques, però bàsicament t’he preguntat pel museu, nogensmenys, una persona de les teves inquietuds i com a vilatà de Torelló, ha de tenir alguna idea de què li falta a Torelló i a la Vall del Ges... I a la resta del món.

Ara mateix no sabria què dir-te. Jo el que trobo a faltar és més sensibilitat per al patrimoni immoble. Hi ha edificis que desapareixen  que són molt interessants. Tendim a aterrar el patrimoni en comptes de rehabilitar-lo i donar-li nous usos. Exemples: la casa del Mas Alom a Sant Pere; ara hi ha un mirador (que està molt bé, però...). I el balneari de la Font Santa? Hi ha un col·lector d’aigües residuals.  El molí del Viver a Sant Vicenç. Van aterrar l’edifici històric i es va quedar dret el nou edifici. La resclosa d’aquest molí encara és de fusta (en quedem molt poques a Catalunya i no fem res per conservar-la o posar-la en valor).  A Torelló vàrem aterrar l’edifici conegut com a Can Tor, al cap del pont.  La turbina encara deu ser colgada sota dels bedolls que hi varen plantar. O la casa de Puigdassalit: el propietari encara no ha arreglat la part de la teulada que es va ensorrar. O la fàbrica de Can Tarrés: els propietaris només tenen interès en què les dues turbines noves produeixin quilowatts (kW). Si l’edifici cau, no mouran ni un dit.

Una altra mancança que trobo a faltar: la recuperació del bosc a la part baixa de la Vall del Ges. Al terme de Torelló potenciaria la recuperació de la roureda al vessant del terme que vessa al Ter (Les Comes, El Reig, Espadamala). Seria el nostre pulmó d‘oxigen. Quan camino cap a La Coromina, veig moltes acàcies mig mortes al costat del camí (maleïts purins!!!) i/o canvi climàtic.

Mostrant un "piolín" de la col·leció Capdevila,
però aquest inofensiu i amb rodes, no amb vaixell...

 19-I com a coneixedor de la contrada, fes unes recomanacions al visitant o inclús al local, que no es pot deixar de veure, viure, beure o menjar a la Vall del Ges o rodalia?

Aquí et respondré amb tots els tòpics: Espai natural i ermita de Bellmunt, bosc de la Grevolosa (ple de faigs impressionants), castell de Torelló, l’església romànica de Sant Vicenç, les cases de l’Espona i de Saderra (propietats privades), amb dolmen proper. Seguir totes les fàbriques de riu i colònies des de Sant Quirze fins a Sant Hipòlit (algunes et faran plorar, però d’altres són una meravella). A Torelló: la ruta Pericas (Rocaprevera, Torre nova de la Coromina...), el túnel de la Cuaranya del segle XVIII (només amb visita guiada). També recomano una visita guiada als cementiris de Sant Pere (el panteó dels Samsó és molt interessant) i, sobretot, al de Torelló (l’avinguda de panteons té molta història).

Del patrimoni etnogràfic i festiu: Carnaval, Ball de Gegants i Nans, la dansa de Torelló, el meu estimat poliphilo, el començament del Riminí (mena de cloenda de la Festa Major), els espectacles del Festus, un concert dels Deixebles Band a Rocaprevera... alguna pel·lícula del cinema de muntanya... anar al cine club els dijous al vespre...

Sopar o dinar: Bistrot, Galliner, l’Olla, l’Ona, al japonès Kibo, a l’Engruna, cal Pagès... Dinar de grup nombrós al Triangle... un vermut a l’Animal. Els food traks ambulants...

20-Segurament podríem seguir fent més preguntes, però ho deixarem aquí, en guardarem potser per una segona. Però n’hi ha alguna que creguis que ens hem deixat, alguna idea que creguis important transmetre o fer arribar, per acabar aquesta pàgina de preguntes?

Una dada sobre el pas del temps: el primer projecte de museu (1985) el vaig escriure amb una màquina d’escriure i correctors de la marca Tipp-Ex. La càmera fotogràfica que feia servir anava amb un rodet i s’havia de portar a revelar a cal fotògraf. Els ordinadors estaven a les beceroles. L’Arxiu Municipal era en una casa senyorial del carrer Rocaprevera (ara hi ha un gran aparcament). Els papers estaven amuntegats i costava molt trobar els documents que buscaves. Els vídeos VHS eren tecnologia punta. En fi, tot canvia ràpidament. Passa el temps i no te n’adones fins que ha passat. Girar els ulls enrere m’agrada, em transporta en el temps.

Amb la restauradora Montse Comas pels volts de 2005

Com que el Gerard no disposa de xarxes socials, per saber més de la seva activitat, podeu seguir-lo a través de les xarxes del museu:

Pàgina web: 

http://www.museudelatorneria.cat/

Canal YouTube: 

https://www.youtube.com/channel/UCRUTmm0CGsbWrbJWLskwKyw

Aquesta entrevista fou feta per correu electrònic entre els dies 12 d’abril i el 20 de maig, i completada i polida durant la segona setmana de juliol. Totes les fotografies han estat cedides pel setmanari Torelló, gràcies a la gentilesa, temps i generositat de l’Elisabet Soldevila. Menys la de les màquines de Cal Fideuer i l’interior de la torre Vidal que són de collita pròpia. També, la primera fotografia sense peu de foto que me l'ha cedit en Gerard, i la dels alumnes atenent explicacions amb en Gerard i la girafa, que l'he extret del perfil públic d'Instagram de l'Escola 4 Vents de Manlleu, lleugera (i matusserament) editada per preservar identitats.

També haig d'agraïr el temps i l'esforç a M.T.P per repassar i corregir el text.